A Girona aquest estiu vaig tenir una conversa de tres hores que no puc treure'm del cap

A Girona, juliol passat, era amb companyes de l'hospital a un cap de setmana fora. Hotel al barri vell, no diré quin. La darrera nit, després que les altres es van anar a dormir, em vaig quedar a la terrassa amb un noi que treballa en una farmàcia, l'havia conegut aquell mateix dia. No va passar res físic. Vull que això quedi clar. Però vam estar tres hores i mitja parlant de coses que no he dit al meu marit en catorze anys de casats. Sobre com em sento quan em toca. Sobre una por que tinc des dels 19. Sobre un avortament que ell sap que vaig tenir però del qual no hem parlat mai realment. Casada, [D36], una filla de set. El meu marit és un home bo. Punt. El problema és que des de Girona em miro a casa diferent. El miro a ell i veig quant callem. No li he dit res de la terrassa. No sé si li he de dir o si l'he de portar amb mi. Una conversa de tres hores amb un desconegut sobre coses que mai he dit a casa meva — això potser és més greu que el sexe. Com decideixes què dir quan 'no ha passat res' és d'alguna manera la mentida més gran?