Dijous a la nit, sopar amb els seus pares, i ella callada

Dijous a la nit. Sopar a casa dels seus pares a Sarrià, com cada mes. Ella callada tota l'estona. Tornant amb el cotxe, semàfor de Diagonal, em diu que ja no sap. No sap què. No sap si encara em desitja. Així, sense més. El radio posant una cançó dels noranta, no recordo quina. Ella 41 jo 44. Quinze anys. Un nen adolescent que ja gairebé no ens parla. Jo enginyer, ella professora de secundària, ostia quina rutina. Sexe... bé, una vegada cada quinze dies si sona la flauta. No discutim, no ens enfadem. Però tampoc. Diu que potser hauríem d'obrir alguna cosa. O potser separar-nos un temps. O potser res. No ho té clar i jo encara menys. Vam arribar a casa, ella es va dutxar i jo em vaig quedar al balcó. Fum d'algun veí. Em sento estrany. No sé si això és un final o un principi tbh. Algú ha viscut això de no saber si és desig de provar coses o desig de marxar. Com es diferencia.