Em pregunto si sóc jo el problema o si això li passa a tothom

Em pregunto si sóc jo el problema o si això li passa a tothom als quaranta. Cada cop que provem alguna cosa nova el meu cap se'n va a la feina o a si he tancat la porta del cotxe a baix. La meva dona ho intenta. Disfresses, joguets, una nit a un hotel a Girona. Tot bé tot maco. Però jo no hi sóc del tot. Avui he tornat de córrer per Montjuïc, dutxa, sopar amb ella i abans de dormir m'ha dit que es nota que estic absent. No ho he pogut negar. Tinc 47 ella 44 vint anys casats dos fills adolescents pis a Sant Antoni, jo arquitecte ella infermera a un hospital privat. He fet teràpia individual fa cinc anys per estrès laboral, em va anar bé però no era exactament això. He pensat si seria útil obrir la parella, o veure altres dones, o tirar-me un viatge sol a Berlín o no sé què tio. Ahir vaig comprar una bicicleta nova al Decathlon i em vaig sentir més content que els últims sis mesos al llit. Què coi vol dir això. Pregunta concreta. Algú ha sortit d'aquesta apatia sense canviar de parella? Hi ha algun camí que no sigui obrir-ho tot o separar-se? Necessito sentir que no estic sol en aquest forat. La meva dona és una bona dona i no es mereix tenir un home absent.